Amor Victorius - Caravaggio
Cada nit, de petita, m'encomanava al meu àngel de la guarda. M'encomanava abans d'anar a dormir. La meva àvia em va ensenyar a pronunciar les paraules que invocaven la meva protecció: Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit ni de dia.
M'agradava tenir un àngel de la guarda a la meva disposició. Em reconfortava saber que només invocant-lo cada nit era suficient per garantir la seva presència. A més, tothom en tenia un.
Ara ja no en tinc cap. Un dia va marxar o es va morir, no ho sé. Només sé que ara no hi ha ningú que vetlli per mi. Potser no vaig saber estimar-lo i se'n va anar a buscar una altra nena rossa d'ulls verds. Potser el meu àngel de la guarda era la meva àvia i és per això que ara no en tinc cap.
Els meus ulls encara són verds, però m'he oblidat de resar. Ara ja no vull un àngel de la guarda. La meva arrogància m'ho impedeix. Ja d'adolescent no en volia saber res. Potser vaig ser jo qui el va matar.
La meva àvia es va morir quan jo tenia 20 anys. Quan jo era petita dormíem a la mateixa habitació i cada nit resàvem juntes al nen Jesús. M'explicava històries de Sants i d'aparicions: Les nenes de Garbandal, Fàtima, eren les seves històries preferides. El dia de la meva primera comunió em va escriure una poesia.
Després ja no dormíem juntes. Als 10 anys no volia dormir més amb la meva àvia. Malgrat la meva obstinació, però, de ben segur que ella va continuar exercint d'àngel de la guarda, malgrat, i sobretot, com deia ella, del meu esperit de contradicció.
Dic que la meva àvia va morir quan jo tenia 20 anys però no és veritat. Va morir quan en tenia 24. Als meus 20 només va començar a morir una mica cada dia, tenia demència senil. Poc a poc va anar desapareixent. A mesura que passaven els dies es fonia una mica i els seus ulls blaus s'aigualien. Ella que m'havia ensenyat a resar va acabar sense poder parlar. Muda, inofensiva, sense poder tampoc caminar, era jo la que, ara, vetllava per ella. Jo, que sense voler-ho, em vaig convertir amb el seu àngel de la guarda. Li donava el menjar, ajudava la meva mare a rentar-la. A cada instant més diminuta. S'havia fet petita, jugava a desaprendre-ho tot.
Quan em veia només somreia. No sabia qui era jo però d'alguna manera em reconeixia. Qui sap si entre els somnis senils buits de paraules recordava que ella, només ella, havia estat el meu àngel de la guarda.
Núria Solé
Hola Núria, quan he començat a llegir el que havies escrit el primer pensament ha estat: què bonic!, quanta innocència!. Desprès he pensat en el meu pare, que va morir quan jo tenia 19 anys. Sé que vol dir perdre un ésser estimat, molt estimat, parlar públicament dels sentiments d'això no en sé, però t'entenc i ho respecto. La teva àvia no tornarà i l'àngel de la guarda.... ets tú mateixa Núria. No obstant la teva àvia et va ensenyar el que és la confiança a travers de l'oració, la confiança que ara adulta ja tens i el seu record t'acompanyarà sempre per enfortir-te en el teu ca-mí, que quan més llarg es farà més anirà acompanyat de pèrdues doloroses.
Ànims Núria! i gaudeix i fes gaudir aquells que t'estimen i estimes i que afortunada-ment encara els ho pots dir i que la tristor no veli els teus, sens subte, preciosos ulls verts.
Enric