Pulsa aquí para la versión en castellano

Segon informe, aquest cop des de Durban i amb tantes coses per explicar que no se per on començar... Hauria d'escriure més sovint, pero és difícil trobar un ordinador amb una connexió bona i la tranquil·litat suficient per posar tants dies i experiències en ordre...

De Johannesburg vam anar a Swaziland. El primer que vam veure va ser la reserva de Mlilwane, el primer contacte amb la fauna africana: zebres, búfals, antílops de tots tamanys i colors, porc senglars salvatges, cocodrils, etc, en un hostal davant de les muntanyes i enmig de la calma de la reserva, un trocet de paradís...

Les ciutats que hem conegut (Lobamba, Malkerns) no són res de l'altre món, però el que sobta és l'atmosfera: tan aviat entres a Swaziland, el ritme és un altre, el temps sembla que no passi, la vida és pausada i tothom té temps per aturar-se i interessar-se per tu. Pots anar per qualsevol carrer, ser en qualsevol negoci o fins i tot caminar per la carretera que tota persona, adulta o criatura, que et passi pel costat no sols et saludarà, sino que et preguntarà com estàs, d'on ets i et regalarà un somriure. La gent és amable, tranquil·la, la parla dolça...

Vam fer cap a Manzini i allà vam tenir la sort de trobar de cicerone en Myxo. Ell ens va portar a Kaphunga, a una comunitat a la muntanya on vam passar dos dies i una nit en cabanyes de palla, sense llum ni aigua corrent, talment com a la Swaziland rural d'avui en dia (a la foto els nostres veins). Vam tenir la oportunitat de visitar les escoles, de parlar amb la gent del poble, amb el sanador... Increïbles els nens! Quan vam arribar a l'escola estàven tractant els drets del nen, i tenien una llista a la pissarra. «Dret a treballar i jugar» deia una de les línies. Sense el temps per jugar, ens explicàven, seria abús. Però si poden jugar i treballar és perfecte. I treballar per a ells vol dir cuidar de les vaques i les cabres, anar al riu a buscar aigua, recollir llenya, netejar, tenir cura dels germans, etc. Impressionant veure'ls al matí portant les vaques a pasturar, cantant, sempre cantant, de camí al col·legi, amb l'uniforme posat... I vam tenir la sort de rebre la primera tormenta de l'any a les muntanyes...

A Kaphunga ens van estar explicant de l'estil de vida tradicional, que desapareix en part per l'atracció per la modernitat i en part per xacres com la SIDA. Veient la disposició de les cases (una casa pot estar conformada per 6 o 8 cabanyes agrupades) es poden entendre pincellades de la forma de vida: s'hi troben la cabanya de l'àvia i la de l'avi. Són separades i cadascun d'ells juga un rol especial en la formació dels nets i netes a través de la transmissió de coneixements, del compartir, del ser servits, d'ensenyar-los el que és la vida i d'assegurar la virginitat de les noies. Aquesta es preuada perquè la dot que la família de l'home paga a la de la dona habitualment és de 17 vaques (que poden negociar-se a l'alça). Els homes, sempre que s'ho puguin permetre, poden anar casant-se amb d'altres esposes. Per aquest motiu l'home té la seva cabanya particular i cada esposa la seva. Els nens, a partir dels quatre anys, dormen en la cabanya de nens o nenes respectivament. L'habitual és que les dones en tinguin entre 4 i 6 i tots els fills de les esposes és consideren germans entre ells. El germà gran és el que hereda la terra, les dones passen a viure amb el marit i la resta de germans poden sol·licitar terra al cap, que és l'administrador dels afers comunitaris. Aquest rep les terres del rei i quan algú vol tenir dret a la terra en comptes de comprar-la, visita el cap, li porta una vaca (que passa a la propietat del rei) i rep la concessió pertinent. Diuen que no hi ha problemes de terres, però que la vida a la muntanya és dura, i per això part del jovent baixa a les ciutats a treballar. El cap hereda el seu càrrec de la dinastia reial, però diuen que escolta les indicacions i renys del consell i dels vells, i en cas de descontentament, es poden aixecar les queixes al rei. Són les dues cares de la mateixa moneda: és un sistema romàntic i tradicional i d'altra banda profundament antidemocràtic. Però la pobresa de Swaziland no sembla més trista, ans al contrari, que la de la «democràtica» Sudàfrica i, per suposat, no s'hi troben les desigualtats fragrants del Sud, la pobresa és igual per a tothom. Tothom té terra, fills i temps...

El contrast de tornada a Sudàfrica va ser molt fort perquè vam arribar al lloc més turístic dels que hem estat fins ara, St. Lucia. Però el cert és que val la pena, perquè concentra cinc ecosistemes diferents, des de l'Oceà Índic a les llacunes, que el fan patrimoni de la humanitat. Vam veure una tortuga marina posant ous a la platja i tornant a endinsar-se a l'Oceà, hipopòtams i cocodrils, de nou antílops, búfals, serps, micos i babuins, insectes, crancs, de tot... Hi ha tanta vida per tot arreu! Vam fer platja, caminades, descans. A Eshowe, al cor del país Zulú, hi vam parar tres dies. La cultura i la llengua s'assemblen molt a les de Swazilandia, però la gent no té la mateixa innocència. I allà van començar de nou les advertències sobre la seguretat a Durban. Durban, com Jo'burg és una ciutat moderna, plena de gratacels i ciment, però també de vegetació tropical i del color africà. La ubicació recorda la de Barcelona, entre l'Oceà i la muntanya, però és més dispersa i, obviament, segregada i desigual.

I d'allà al Drakensberg, la muntanya del drac, una cadena muntanyosa imponent i màgica. Hem parat a la part nord, a l'Amfiteatre i hem fet excursions entre muntanyes -que haguessin pogut ser a Gal·les pels verds i les formes- i una escapada a Lesotho, al Regne de les Muntanyes, on el temps sembla que s'haguès aturat fa 200 anys d'una manera que recomforta l'esperit... Els pastors, caminant o a cavall, embolicats en mantes, afables però silenciosos, tenen un carisma impressionant. Allà la paraula «consumisme» no té sentit i fa la sensació que els Basotho es van refugiar a les alcades fa molts anys i que no pensen tornar a veure què fem per aquí abaix. Els hi desitjo que segueixi així d'incorrupte per molts anys...

I de la cara nord del Drakensberg a la cara Sud on hem passat un cap de setmana familiar en una caseta de camp típica (cottage) i altra vegada a Durban on de nou hem tingut la sort de ser acollits pel Patrick i la Mary. D'aquí marxarem el dimecres a caminar per la Wild Coast, que serà la primera experiència real de fer quilòmetres a peu amb la motxil·la a l'esquena, ja que fins ara les sortides han estat d'un dia amb base fixa. Ja veurem com me n'he de penedir d'anar acumulant llibres pel camí... Bé, el fet és que ja fa més d'un mes que vam marxar d'allà i tinc la sensació que han passat tantes coses i a la vegada tot just començo a perdre la sensació d'estar de vacances i a entrar de ple en el viatge... Potser és que Sudàfrica és tan occidental en alguns moments que és impossible sentir-se lluny de casa. D'altres però, com els parèntesis de Swaziland i Lesotho, omplen els pulmons i les esperances amb l'existència d'altres mons.

Marta Lahoz i Casarramona

Segundo informe desde Durban

Segundo informe, esta vez desde Durban y con tantas cosas por contar que no sé por dónde empezar... Tendría que escribir más seguido, pero es difícil encontrar una computadora con una conexión buena y la tranquilidad suficiente para poner tantos días y experiencias en orden...

De Johannesburg fuimos a Swaziland. Lo primero que vimos fue la reserva de Mlilwane, el primer contacto con la fauna africana: cebras, búfalos, antílopes de todos los tamaños y colores, jabalíes salvajes, cocodrilos, etc, en un hostal enfrente de las montañas y en medio de la calma de la reserva, un pedacito de paraíso...

Las ciudades que hemos conocido (Lobamba, Malkerns) no son nada especial, pero lo que sorprende es la atmósfera: nada más entrar en Swaziland, el ritmo es otro, el tiempo parece que no corra, la vida es pausada y todo el mundo tiene tiempo para pararse e interesarse por tí. Puedes pasar por cualquier calle, estar en cualquier negocio o incluso caminar por la carretera que toda persona, adulta o menor, que pase por tu lado no sólo te saludará, sino que te preguntará cómo estás, de dónde eres y te regalará una sonrisa. La gente es amable, tranquila, el habla dulce.

De ahí fuimos a Manzini y allí tuvimos la suerte de encontrar de cicerone a Myxo. Él nos llevó a Kaphunga, a una comunidad en la montaña donde pasamos dos días y una noche en cabañas de paja, sin luz ni agua corriente, tal como en la Swaziland rural de hoy en día (en la foto nuestros vecinos). Tuvimos la oportunidad de visitar las escuelas, de hablar con la gente del pueblo, con el sanador... ¡Increibles los pequeños! Cuando llegamos a la escuela estaban tratando los derechos del niño, y tenían una lista en la pizarra. «Derecho a trabajar y jugar» decía una de las lineas. Sin tiempo para jugar, nos explicaban, sería abuso. Pero si pueden jugar y trabajar es perfecto. Y trabajar para ellos significa cuidar de las vacas y las cabras, ir al río a buscar agua, recoger leña, limpiar, cuidar de los hermanos, etc. Impresionante verlos por la mañana llevando las vacas a los prados, cantando, siempre cantando, de camino al colegio, con el uniforme puesto. Y tuvimos la suerte de recibir la primera tormenta del año en las montañas.

En Kaphunga nos hablaron del estilo de vida tradicional, que desaparece en parte por la atracción por la modernidad y en parte por lacras como el SIDA. A través de la disposición de las casas (una casa puede estar formada por 6 u 8 cabañas agrupadas) se pueden entender pinceladas de la forma de vida: se encuentra la cabaña de la abuela y del abuelo. Están separadas, y cada uno de ellos juega un rol especial en la formación de los nietos y nietas a través de la transmisión de conocimientos, del compartir, del ser servidos, de enseñarles qué es la vida y de asegurar la virginidad de las jóvenes. Ésta es preciada porque la dote que la familia del hombre paga a la de la mujer habitualmente es de 17 vacas (que pueden negociarse al alza). Los hombres, siempre que se lo puedan permitir, pueden casarse con otras esposas. Por este motivo el hombre tiene su cabaña particular y cada mujer la suya. Los niños, a partir de los cuatro años, duermen en la cabaña de los niños o niñas respectivamente. Lo habitual es que las mujeres tengan entre 4 y 6 y todos los hijos de las esposas se consideran hermanos entre ellos. El hermano mayor es el que hereda la tierra, las mujeres pasan a vivir con el marido y el resto de hermanos pueden solicitar tierra al jefe, que es el administrador de los asuntos comunitarios. Éste recibe las tierras del rey y cuando alguien quiere tener derecho a una tierra, en lugar de comprarla, lo visita, le entrega una vaca (que pasa a la propiedad del rey) y recibe la concesión pertinente. Dicen que no hay problemas de tierra, pero que la vida en la montaña es dura, y por eso parte de la juventud baja a las ciudades a trabajar. El jefe hereda su cargo de la dinastía real, pero dicen que escucha las indicaciones y regaños del consejo y de los mayores, y en caso de descontento se pueden levantar quejas al rey. Son las dos caras de la misma moneda: es un sistema romántico y tradicional y por otro lado profundamente antidemocrático. Pero la pobreza de Swaziland no parece más triste, más bien al contrario, que la de la «democrática» Sudafrica y, por supuesto, no se encuentran las desigualdades flagrantes del Sud, la pobreza es igual para todo el mundo. Todo el mundo tiene tierra, hijos y tiempo.

El contraste de vuelta a Sudáfrica fue muy fuerte porque llegamos al lugar más turístico de los que hemos estado hasta el momento, St. Lucia. Pero lo cierto es que vale la pena, porque concentra cinco ecosistemas diferentes, desde el Océano Índico a las lagunas, que la hacen patrimonio de la humanidad. Contemplamos una tortuga marina poniendo sus huevos en la playa y volviendo a sumergirse en el Océano, hipopótamos y cocodrilos, de nuevo antílopes, búfalos, serpientes, monos y babuinos, insectos, cangrejos, de todo... ¡Hay tanta vida por todas partes! Disfrutamos de la playa, de las caminatas, del descanso. En Eshowe, en el corazón del país Zulú, estuvimos 3 días. La cultura y la lengua se parecen mucho a las de Swazilandia, pero la gente no tiene la misma inocencia. Y allí empezaron de nuevo las advertencias sobre la seguridad en Durban. Durban, como Jo’burg es una ciudad moderna, llena de rascacielos y cemento, pero también de vegetación tropical y del color africano. La ubicación recuerda la de Barcelona, entre el océano y la montanya, pero es más dispersa y, obviamente, segregada y desigual.

Y de allá al Drakensberg, la montaña del dragón, una cadena montañosa imponente y mágica. Paramos en la parte norte, en el Anfiteatro e hicimos excursiones entre montañas -que hubieran podido estar en Gales por los verdes y las formas - y una escapada a Lesotho, al Reino de las Montañas, donde el tiempo parece que se haya detenido hace 200 años de una forma que reconforta el espíritu... Los pastores, caminando o a caballo, envueltos en mantas, afables pero silenciosos, tienen un carisma impresionante. Allí la palabra «consumismo» no tiene sentido y da la sensación de que los Basotho se refugiaron en las alturas hace muchos años y que no piensan volver para ver lo que hacemos acá abajo. Les deseo que siga así de incorrupto por muchos años...

Y de la cara norte del Drakensberg a la cara sur, donde pasamos un fin de semana familiar en una casita de campo típica (cottage) y otra vez a Durban donde de nuevo hemos tenido la suerte de ser acogidos por Patrick y Mary. De aquí marcharemos el miércoles a caminar por la Wild Coast, que será la primera experiencia real de hacer kilómetros a pie con la mochila en la espalda, ya que hasta ahora las salidas han sido de un día con base fija. Ya veremos qué tanto tengo que arrepentirme de ir acumulando libros por el camino. El hecho es que hace ya más de un mes que marchamos de Barcelona y tengo la sensación de que han pasado tantas cosas y a la vez apenas empiezo a perder la sensación de estar de vacaciones y a entrar de lleno en el viaje. Quizá es que Sudáfrica es tan occidental en algunos momentos que es imposible sentirse lejos de casa. En otros momentos, sin embargo, como los parentesis de Swaziland y Lesotho, se llenan los pulmones y las esperanzas con la existencia de otros mundos.

Marta Lahoz i Casarramona