Sempre m´ha semblat adequat agrair el gest de qualsevol que ens faci un favor. És per això que, aprofitant que el pròxim 1 d´Agost farà deu anys d´un favor que d´alguna manera m´ha seguit afectant fins avui, vull tornar a donar les gràcies pel seu gest a la truita a la francesa que literalment em va salvar la vida.
D´aquell divendres 1 d´Agost del 97, recordo que era un migdia d´aquells allargassats més a prop de l´hora del te que del vermut quan, acabat de llevar del llit, vaig adonar-me que em trobava a la cuina. Decidit a col.laborar amb el meu estómac, vam acordar sense discussió i per unanimitat un ascètic menú de plat únic. Què tal una truita a la francesa sense guarnició?
Ingredients:
- un ou de gallina (preferiblement dels grossos)
- oli
- sal
Disposat com estava a transformar un ou gros de gallina en una truita a la francesa, vaig iniciar tot el pertinent procés d´elaboració. I va ser en un precís instant del pertinent procés d´elaboració que la truita a la francesa literalment em va salvar la vida.
La cosa va anar així: estava jo davant la paella amb el fogó encès a sota i amb una cullera de fusta gran modelant la clàssica forma oblonga de la truita a la francesa quan, en un d´aquests pertinents temps morts que brinda la cuina per deixar fregir els aliments a gust personal, la truita a la francesa es va comunicar amb mi. I com es comunica una truita a la francesa quan encara s´està fent a la paella? Doncs prenent formes diverses. I així va ser com davant la meva sorpresa i incredulitat, la truita a la francesa va acabar agafant tota sola una inequívoca forma de taüt. Evident forma de comunicació! La truita a la francesa m´advertia que em trobava en un imminent perill de mort. En creixent neguit desconcertant, no sé com se´m va acudir acotar el cap i mirar el fogó per descobrir, horroritzat, que aquest desprenia gas però no hi havia flama, amenaçant d´aquesta manera en reproduir l´infern d´Auschwitz-Birkenau. Quan de temps va estar obert el fogó sense flama? No ho sabré mai; tampoc m´importa. Només sé que aquella truita a la francesa em va avisar a temps d´una mort segura i que jo, en senyal d´agraïment, caníbal de mí, me la vaig menjar.
Ramon Vira-Sol
NOTA: A vegades crec que amb l´adveniment de la cuina de vitroceràmica i la cuina de inducció es va perdre alguna cosa; no sé què.
La vitroceràmica ha matat la comunicació amb el menjar, la qual cosa em porta a pensar que ha provocat morts perfectament evitables. Per no parlar de la flama, que bastant tenia la pobra des del complot cap als llumins. Perquè no és el mateix la flama d'un encenedor que la d'un llumí. La flama d'un encenedor és part de l'encenedor, no posseeix vida independent, la llum i la calor que surten d'un llumí deixen de ser part de l'objecte quan neixen. I no només s'independitza (la flama), devora papà fòsfor.
Aquesta reflexió és una ximpleria, o no, però no és fàcil reflexionar en un altre idioma i no m'agrada la truita francesa (podria explicar perquè no m'agrada, però el deixo per a un altre dia. Prometo que és molt fastigós). Encara que cal, reconèixer que mai no sabré el que posaré, que ja és arrissar el rínxol si s'afegeix que tampoc no sé el que dic.
Si no s'entén alguna cosa la culpa la té el traductor. No és que s'entengués en castellà, però això és una cosa de la qual ningú no pot estar segur.
He dit (crec)