Pulsa aquí para la versión en castellano

Tercera crònica, des de Port Elizabeth, per explicar sobretot les experiències de les darreres setmanes a la Wild Coast.

Caminar-la ha estat inolvidable. I és que són centenars de kilómetres de costa intacta, salvatge, sense una sola construcció. Tan sols vegetació, dunes, platges, roques i dotzenes de rius i salts que van a morir a l'Oceà. I a la platja, a la sorra, a l'aigua, tot viu! Cargols, petxines, musclos, ostres, llagostes, ocells, esponges, peixos, algues, crancs per tot arreu... que fan que hom es pregunti si les nostres costes i les nostres aigües mediterrànees també tenien tota aquesta riquesa abans de la sobreexplotació i la contaminació... A la distància es veuen les brumeres que aixequen les balenes i només pots nedar allà on hi ha xarxes per evitar que els taurons s'acostin. Kilómetres i kilómetres sense empremta humana, sense ciment, sense veure ningú, sense sentir-lo (per què serà que l'ésser humà, a cops tan social, gaudeix tant de no veure presència humana d'altres vegades?). I és que els Mpondo no viuen directament a la costa, sinò als turons que l'envolten. Allà, sense tampoc cables elèctrics ni aigua corrent, cases i poblets dispersos, rondavels que esquitxen el paisatge sense interrompre'l. Camps de blat de moro, horts, vaques i cabres.

Pulsa aquí para la versión en castellano

Segon informe, aquest cop des de Durban i amb tantes coses per explicar que no se per on començar... Hauria d'escriure més sovint, pero és difícil trobar un ordinador amb una connexió bona i la tranquil·litat suficient per posar tants dies i experiències en ordre...

De Johannesburg vam anar a Swaziland. El primer que vam veure va ser la reserva de Mlilwane, el primer contacte amb la fauna africana: zebres, búfals, antílops de tots tamanys i colors, porc senglars salvatges, cocodrils, etc, en un hostal davant de les muntanyes i enmig de la calma de la reserva, un trocet de paradís...

Les ciutats que hem conegut (Lobamba, Malkerns) no són res de l'altre món, però el que sobta és l'atmosfera: tan aviat entres a Swaziland, el ritme és un altre, el temps sembla que no passi, la vida és pausada i tothom té temps per aturar-se i interessar-se per tu. Pots anar per qualsevol carrer, ser en qualsevol negoci o fins i tot caminar per la carretera que tota persona, adulta o criatura, que et passi pel costat no sols et saludarà, sino que et preguntarà com estàs, d'on ets i et regalarà un somriure. La gent és amable, tranquil·la, la parla dolça...

Pulsa aquí para la versión en castellano

Encara som a Johannesburg, al que pensàvem que seria una porta d’entrada lletja i dura a l’Àfrica, i ha resultat una ciutat molt interessant de la qual no hem tingut cap pressa per marxar... Després de l’ensurt inicial a l’aeroport del Prat, on ens van dir que no ens podien deixar embarcar perque no teniem bitllet de tornada –aghhhh!- el cert es que hem tingut molta sort: la casa que ens han deixat és d’un professor universitari i els seus veins, en Ben i la Kim, han resultat ser encantadors... Ell és un cineasta anglès d’esquerres que va venir a començaments dels ’90 a fer de voluntari al Partit Africà del Congrés, a l’oficina d’en Mandela, i ens ha facilitat una visió i uns contactes excel·lents d’aquest país amb una història tan dura com fascinant... D’altra banda, hem arribat a la ciutat al començament de la primavera, a una ciutat que diuen que és el bosc més gran plantat per l’home arreu del món: tot és verd amb taques de colors, els carrers i jardins plens d’arbres, les voreres plantades de flors i, meravellós, l’arbre de la «Jacaranda», florit de color lila que omple la ciutat (cel, vista, el terra) d’aquest color esplèndid...