Cada nit, de petita, m'encomanava al meu àngel de la guarda. M'encomanava abans d'anar a dormir. La meva àvia em va ensenyar a pronunciar les paraules que invocaven la meva protecció: Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit ni de dia.

M'agradava tenir un àngel de la guarda a la meva disposició. Em reconfortava saber que només invocant-lo cada nit era suficient per garantir la seva presència. A més, tothom en tenia un.

Ara ja no en tinc cap. Un dia va marxar o es va morir, no ho sé. Només sé que ara no hi ha ningú que vetlli per mi. Potser no vaig saber estimar-lo i se'n va anar a buscar una altra nena rossa d'ulls verds. Potser el meu àngel de la guarda era la meva àvia i és per això que ara no en tinc cap.

Els meus ulls encara són verds, però m'he oblidat de resar. Ara ja no vull un àngel de la guarda. La meva arrogància m'ho impedeix. Ja d'adolescent no en volia saber res. Potser vaig ser jo qui el va matar.

(Piccirida¹)

Palerm, 26 de juliol de 2006.

Intento retrobar les petjades perdudes de la meva memòria a la ciutat de Palerm. Entre aquests carrers de gent de pell fosca i crits hi ha una part de la meva vida. Però no són les meves passes el rumor que sento, les meves orelles escolten l'últim sospir de Rita Atria: Avui fa 14 anys que es va suïcidar a Roma quan només tenia 16 anys.

La Rita em parla a cau d'orella i m'explica que li hagués agradat viure més temps. Que la mort la persegueix i que l'únic que desitja és anticipar-se-li. Ella, a picciridda, no vol ser una víctima dels seus enemics. La família havia posat fi a la seva infància. La família mafiosa havia acabat amb la família de sang. Només uns anys abans de la mort de Rita el seu pare i el seu germà van ser brutalment assassinats. La màfia estava en peu de guerra.

Rita! no em miris amb aquesta tendresa. Els teus ulls de nena em fan mal.

Rituzza va anar a veure a Paolo Borsellino i va trencar el codi mafiós més ancestral, el silenci. La mare sempre li havia dit que la roba bruta no havia de sortir de casa. La nena, però, decideix estendre-la, els balcons de casa s'havien d'obrir i ventilar. Ella només és una adolescent que té memòria i somnia per les nits. Només és una nena que va entendre massa aviat que passava dintre les quatre parets de casa seva. La mort del seu pare va ser l'explicació del perquè de tots aquells homes que entraven i sortien de casa. Aquells homes silenciosos eren l'altra família, la súper família protectora, que ella amb molta cura havia emmagatzemat en la seva memòria. Coneixia els seus rostres i els seus noms.

Yo no creo en Peter Pan. No creo ni he creído nunca en Peter Pan, y mucho menos en campanilla. Como mucho simpatizo con el Capitán Garfio que, a pesar de su edad, es el único niño del País de Nunca Jamás, es el único pirata.

No me gustan los niños buenos. Ya de pequeña prefería a los niños malos, yo era buena.
No me gustan los niños que quieren ser héroes y no me gustan los niños que vuelan.
Los niños como Peter Pan no son niños, porque los niños juegan a ser mayores y no niños, sólo un adulto quiere jugar a ser niño.

A mi me gustan los niños. Me gustan los niños malos. Me gustan los niños que chillan, los niños que se esconden en las faldas de las niñas.
Me gustan los niños que cada vez que es su cumpleaños reciben un tambor de hojalata.

¿Sabes una cosa niño?
Yo también quiero tocar el tambor.

Apreciado Monsieur Lange,

le escribo para confesarle que, ayer, mientras leía el diario de F. que usted está publicando en la revista literaria Tabernil, tuve una sensación extraña. Pensé que ese diario que usted ha empezado a publicar de manera fragmentaria ya lo había leído antes, y supuse, también, que refrescando mi mala memoria podría encontrar el guiño que usted estaba proponiendo a sus lectores.

Grata sorpresa tuve esta mañana al confirmar que el texto no es más que suyo, y grata sorpresa también, pensar que he tenido la sensación de haberlo leído a usted antes sin haberlo podido leer. Pero, ¿es posible encontrar en sus palabras, palabras que ya me son conocidas?