Tabernil - Dolça companyia - Comments

Gracies per aquest

Raül — Wed, 23 Apr 2008 07:06:17 -0400

Gracies per aquest meravellós escrit, tot ple de tendresa.

He volgut respondre al teu escrit per dir-te que als meus 44 anys, he retrobat la fe, allò que de petit ens era tan útil i que de sobte despreciem.

He trobat el teu escrit justament buscant la oració del Àngel de la guarda, per a poder donar-li als meus fills allò que jo avia perdut fa tant de temps i que gracies a la lectura del llibre "El juego de la vida... y cómo jugarlo" de Florence Scovel Shin, entre d'altres, he retrobat.

La fe sempre està amb nosaltres, encara que no la reconeguem o no la utilitzem.

En quant a la mort, els meus fills m'han demostrat que es una il·lusió, ells van arribar amb unes costums que es impossible haver-les aprés del nostre comportament i les van fer evidents tot just començar a caminar. Tots seguim un camí que dura milers d'anys i estic ben convençut de retrobar-nos.

Fa molt de temps vaig llegir no se a on, que "la mort de una persona no arriba fils que tots s'han oblidat d'ella". El record fa que sempre visqui en tu.

Tot i aparentar que perden

Ferran — Thu, 31 Jan 2008 11:41:52 -0500

Tot i aparentar que perden la memòria bé per l'edat o per estar sotmessos a una malaltia, crec que mai perden els bons i mals records que han viscut amb tu, la teva imatge i molt menys la teva veu; unicamente s'obliden de la facultat d'expressarse(com ells desitjarien) amb tu.

Els únics que oblidem som nosaltres, al àngel que cadascú portem dins.

M'agraden els teus comentaris i la varietat de temes que tractes, un petó.

Hola Nuria, m'he despertat

Jean Marie — Wed, 28 Nov 2007 02:58:16 -0500

Hola Nuria, m'he despertat d'hora avui tot i que no treballo, no tenia mes son, suposo que quan es te un horari adquirit es dificil posar-te'n d'altres. Ja fa una estoneta que estava xafardejan pagines del tabernil i he vist el teu escrit. Encara no se ben be perque t'escric ja que veig que el teu escrit es de l'agost del 2006 i segurament aquest no el llegiras o potser no t'arribara, no ho se. Sencillament m'han vingut ganes d'escriure i recordar el meu angel de cabells blancs, de mirada bondadosa i transparent.

No arribes a imaginar la de vegades que he volgut veure un altre cop aquella mirada, aquella mirada que m'acaronava sense necesitat de paraules, que em donava calidesa i em feia sentir segur i refiat de mi mateix. El meu angel va morir, suposo que jo vaig tenir una mica mes de sort que tu i la meva yaya va estar senil fins uns dies abans de la seva mort.

Recordo que em feia resar i amparar-me en nostre señor.. Angel de la guarda, dolça companyia..
Ja no reso, es va acabar l'amparar-me en nostre señor, ara si algun dia veig les coses negres m'amparo en ella, -Yaya, ajuda'm! pero no em sent, debia marxar molt lluny. Tinc molt present el seu record, a vegades em venen de cop imatges d'ella a la meva ment, imatges que pensaba que havia oblidat per sempre. Avui, llegin el teu escrit, m'han vingut de nou moltes imatges que feia temps que no recordava o que el temps s'havia encarregat de tapar, emocions i sentiments que han quedat al descobert un altre cop, igual que l'arena de la platja quan la marea es baixa, tot i que ara, intentare que la marea alta, no els torni a tapar.

Recordo histories que m'explicava del seu poble, com m'explicava com va ser quan va veure el primer cotxe que va arribar a la vila, de com jugaven a cuit i amagat als carrers de Rupit, el seu poble natal. M'explicava lo dificil que eren aquells temps; que el meu avi (el cual no vaig arribar a coneixer) feia 3 hores de cami cada dia per anar a festejar amb ella quan eren nuvis.

Un altra epoca, histories d'un temps passat, encara que presents per a mi gracies a ella. Amb ella vaig apendre moltes coses, a ser bona persona, a ser bondados, altruista, a ajudar a les persones. Coses, que segons com, sembla que avui en dia estan absoletes o que ja no serveix.

Estic intentan escriure't amb una mica de cap i peus, encara que m'es dificil, perque em venen al cap un munt de coses i els meus dits sovint s'aturen de pitxar les tecles. Em sembla que millor no escriure res mes, perque ara crec, que el que puc escriure podria estar terriblement mal escrit i sense context aparent i potser millor deixar-ho aixi.

Encara que el que si que et puc dir es una ultima cosa: Nuria, ens hem quedat sense angel i encara que pensar en la meva avia em reconforta, no puc evitar entristir-me al fer-ho. Ja no crec en angels, no en vull cap mes, perque jo al igual que tu, d'angel nomes n'he tingut un i per molt que vulgui, se que mai mes tornare a veure aquella mirada bondadosa, neta i transparent.

¿Es posible que si uno no

Sun, 01 Apr 2007 07:09:05 -0400

¿Es posible que si uno no sabe estimar a su ángel de la guarda él se marche? ¿Qué clase de ángel es un ser así? ¿Quién es el arrogante?

Cuando era pequeña yo también rezaba esa oración y, para acotar más la protección, “cuatro esquinitas”. Después me hice mayor, ese fue mi único pecado, y a mi ángel de la guarda no debió gustarle en lo que me había convertido, así que se fue. Y no quiero llamarle no por arrogancia, es que no es justo.

hola! de rebot, he llegit el

marga — Fri, 30 Mar 2007 13:38:45 -0400

hola!

de rebot, he llegit el teu escrit i m'ha emocionat d'allo mes...
La meva avia fa uns mesos tambe ha començat a no poder-se valer per ella mateixa: tots hi arribarem, suposo...
i per aixo entenc a la perfeccio pel que vas passar...

si has escrit alguna coseta mes, no em faria res llegir-ho.
De vegades, els autors mes bons, s'amaguen rera la cantonada per on passes cada dia.

Respecte a l'angel de la guarda, esta clar que no tothom en te un...no se si els matem nosaltres amb la nostra perdua d'innocencia o
si marxen corrents tots estressats de la feinada que tenen i acaben tots concentrats en una especie de "ressort" rotllo Marina d'Or
intentant passar olimpicament de nosaltres...
Jo, per sort, en tinc un i es diu Vincent. Es un amic breto que viu a Paris (com jo) i que cada cop que tinc un problema, per casualitat,
ell te una solucio per a mi...

be, la reflexio es que, potser quan ens fem grans i perdem la innocencia, nomes es pot confiar en un mateix i en la sort que puguis tenir.
La sort es ben relativa: es questio d'estar en el lloc idoni en el moment ideal o mes aviat, coneixer les persones idonies...

una abraçada

marga

Qui és bona necessita d'un

Petit princep — Fri, 16 Feb 2007 12:45:46 -0500

Qui és bona necessita d'un àngel de la guarda, i quan comença a veure lo divertit que és ser dolenta s'adona que l'ha mort i que el vol recobrar.
Potser cal fer un pas enrera, recollir les coses bones que s'han après i refer el camí de bell nou.
Cap moment passat és perdut. L'experiència és un grau. El teu àngel vetllarà encara per molt de temps si en saps tenir-ne cura.

Sempre amunt!

A mi alrededor ya no veo

Mon, 04 Sep 2006 13:18:47 -0400

A mi alrededor ya no veo ninguno...cachis!

Algún día acabaremos con

Benjamin Nazka — Sun, 03 Sep 2006 14:27:56 -0400

Algún día acabaremos con los parquímetros del mundo.

Hola Núria, quan he

ENRIC — Sat, 02 Sep 2006 19:10:34 -0400

Hola Núria, quan he començat a llegir el que havies escrit el primer pensament ha estat: què bonic!, quanta innocència!. Desprès he pensat en el meu pare, que va morir quan jo tenia 19 anys. Sé que vol dir perdre un ésser estimat, molt estimat, parlar públicament dels sentiments d'això no en sé, però t'entenc i ho respecto. La teva àvia no tornarà i l'àngel de la guarda.... ets tú mateixa Núria. No obstant la teva àvia et va ensenyar el que és la confiança a travers de l'oració, la confiança que ara adulta ja tens i el seu record t'acompanyarà sempre per enfortir-te en el teu ca-mí, que quan més llarg es farà més anirà acompanyat de pèrdues doloroses.
Ànims Núria! i gaudeix i fes gaudir aquells que t'estimen i estimes i que afortunada-ment encara els ho pots dir i que la tristor no veli els teus, sens subte, preciosos ulls verts.

Enric

Dolça companyia

Tabernil — Thu, 31 Aug 2006 08:37:57 -0400

Amor Victorius - Caravaggio

Cada nit, de petita, m'encomanava al meu àngel de la guarda. M'encomanava abans d'anar a dormir. La meva àvia em va ensenyar a pronunciar les paraules que invocaven la meva protecció: Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit ni de dia.

M'agradava tenir un àngel de la guarda a la meva disposició. Em reconfortava saber que només invocant-lo cada nit era suficient per garantir la seva presència. A més, tothom en tenia un.

Ara ja no en tinc cap. Un dia va marxar o es va morir, no ho sé. Només sé que ara no hi ha ningú que vetlli per mi. Potser no vaig saber estimar-lo i se'n va anar a buscar una altra nena rossa d'ulls verds. Potser el meu àngel de la guarda era la meva àvia i és per això que ara no en tinc cap.

Els meus ulls encara són verds, però m'he oblidat de resar. Ara ja no vull un àngel de la guarda. La meva arrogància m'ho impedeix. Ja d'adolescent no en volia saber res. Potser vaig ser jo qui el va matar.

La meva àvia es va morir quan jo tenia 20 anys. Quan jo era petita dormíem a la mateixa habitació i cada nit resàvem juntes al nen Jesús. M'explicava històries de Sants i d'aparicions: Les nenes de Garbandal, Fàtima, eren les seves històries preferides. El dia de la meva primera comunió em va escriure una poesia.

Després ja no dormíem juntes. Als 10 anys no volia dormir més amb la meva àvia. Malgrat la meva obstinació, però, de ben segur que ella va continuar exercint d'àngel de la guarda, malgrat, i sobretot, com deia ella, del meu esperit de contradicció.

Dic que la meva àvia va morir quan jo tenia 20 anys però no és veritat. Va morir quan en tenia 24. Als meus 20 només va començar a morir una mica cada dia, tenia demència senil. Poc a poc va anar desapareixent. A mesura que passaven els dies es fonia una mica i els seus ulls blaus s'aigualien. Ella que m'havia ensenyat a resar va acabar sense poder parlar. Muda, inofensiva, sense poder tampoc caminar, era jo la que, ara, vetllava per ella. Jo, que sense voler-ho, em vaig convertir amb el seu àngel de la guarda. Li donava el menjar, ajudava la meva mare a rentar-la. A cada instant més diminuta. S'havia fet petita, jugava a desaprendre-ho tot.

Quan em veia només somreia. No sabia qui era jo però d'alguna manera em reconeixia. Qui sap si entre els somnis senils buits de paraules recordava que ella, només ella, havia estat el meu àngel de la guarda.

Núria Solé