Pulsa aquí para la versión en castellano [1]

Tercera crònica, des de Port Elizabeth, per explicar sobretot les experiències de les darreres setmanes a la Wild Coast.
Caminar-la ha estat inolvidable. I és que són centenars de kilómetres de costa intacta, salvatge, sense una sola construcció. Tan sols vegetació, dunes, platges, roques i dotzenes de rius i salts que van a morir a l'Oceà. I a la platja, a la sorra, a l'aigua, tot viu! Cargols, petxines, musclos, ostres, llagostes, ocells, esponges, peixos, algues, crancs per tot arreu... que fan que hom es pregunti si les nostres costes i les nostres aigües mediterrànees també tenien tota aquesta riquesa abans de la sobreexplotació i la contaminació... A la distància es veuen les brumeres que aixequen les balenes i només pots nedar allà on hi ha xarxes per evitar que els taurons s'acostin. Kilómetres i kilómetres sense empremta humana, sense ciment, sense veure ningú, sense sentir-lo (per què serà que l'ésser humà, a cops tan social, gaudeix tant de no veure presència humana d'altres vegades?). I és que els Mpondo no viuen directament a la costa, sinò als turons que l'envolten. Allà, sense tampoc cables elèctrics ni aigua corrent, cases i poblets dispersos, rondavels que esquitxen el paisatge sense interrompre'l. Camps de blat de moro, horts, vaques i cabres. L'agricultura —i l'economia!— és absolutament de subsistència, i no per falta de mitjans, perquè hi hauria terra, aigua i mà d'obra en abundància. Suposo que simplement estan lliures de l'influx del nostre «més, més, millor» i no els hi cal, fet que fa que es respiri una serenor. És un racó del país on hom sent que la colonització no va arribar, on la gent no sembla haver-la patit i no se'n veu cap rastre, de fet la majoria de la gent ni tan sols enten l'anglès. Viuen en un entorn bell on el temps corre poc a poc, estan orgullosos de la seva llengua i la seva cultura i sempre disposats a socialitzar i a bromejar. No hi ha cap interacció habitual (salutació, reencontre, conversa) que es faci sense broma o rialla. Crec que no havia vist mai una predisposició tan gran al somriure, la rialla i l'alegria. I a banda d'aixo els Mpondo canten: canten les dones quan caminen pels camps, amb els sacs o els cubells carregats al cap, canten quan treballen, quan fan alguna cosa difícil o estan concentrats, canten quan estan junts i celebren.
Hem caminat per interior i platja, hem fet rius en canoa, hem creuat dunes vermelles, hem escalat salts d'aigua per arribar a piscines naturals, hem après a jugar al Mlaba-laba (i hem recollit petxines i pedres com a fitxes i hem fet un tauler amb un tros de cartró com el d'ells), hem dormit rendits de mirar els estels a travès de la tenda de campanya envoltats dels sons de la vida. Ens deien que voldrien construir una carretera que els connectès millor i jo només penso que és un arma de doble fil, que si ells poden anar amb més facilitat (i és molt legítim) la gent podrà arribar-hi també en major mesura, sense fer l'esforç de caminar desenes de kilómetres, i quan s'arribi en cotxe i en grans quantitats a aquest tros de costa tan net, tan inspirador, aleshores ja no es farà una festa a la botiga-taverna del poble simplement perque hi ha forasters, i la gent ja no cantarà, ballarà i recitarà versos d'agraïment per la visita, ni els nens sortiran corrents de qualsevol lloc simplement per saludar-te o acomiadar-te. Suposo que aleshores s'assemblarà més a Port Edward, Port St. Johns, Coffee Bay o Hole in the Wall, on hem estat després, on els nens et persegueixen per cantar a canvi de diners o vendre't collarets i sempre hi ha algun adult a la porta de l'hostal disposat a vendre herba.
Pero ha estat a Coffee Bay on hem baixat el ritme de debò i hem passat al "mode" viatge, on hem estat dies seguits simplement gaudint de la platja i la tranquil·litat. On, finalment, sentint el sol a la pell i la textura de la sorra entre els dits m'ha arribat aquell estat d'ànim dels estius de quan erem petits, d'alegria per no res i per tot a la vegada, des de dintre, de sensació de llibertat i de manca d'obligacions per un temps tan llarg que no es pot mesurar ni pensar. També on hem dormit en una cabanya a pocs metres del mar, sentint tota la nit l'imponent rogir de l'Índic, sense voler pensar en la força increible de les seves marees.

Les anècdotes, el despertar-se al matí per un soroll a l'habitació, obrir els ulls i veure dos micos (i la resta de la banda esperant-los fora) robant el sabó de rentar la roba i sortir corrents per defensar la nova joguina (els vervet monkeys són tan comuns a la Wild Coast com els gats a casa nostra) i haver batut definitivament el récord de proposicions de matrimoni/hora malgrat insistir que no sóc una «bona dona» tal com ells la entenen.
Des de fa uns dies som a Port Elizabeth, on hem retrobat el plaer mundà d'un supermercat més abastit que no pas de farina de blat, llet i sabó, el d'una connexió ràpida a internet i el d'una ciutat més suau que les anteriors, on els colors (de pell) es barregen als bars, als carrers hi ha voreres i la gent hi camina i l'ambient es més de vacances (ara al desembre tothom fa les vacances d'estiu) que d'inseguretat. Es un lloc molt agradable.
D'aquí la setmana que vé farem un parell de parades a la Garden Route i esperem arribar a Cape Town a finals de la setmana vinent, per quedar-nos ja fins a finals d'any, durant totes les festes d'un Nadal que, des de l'estiu africà, el desprendiment que fa dos mesos que vivim i la immersió en la realitat de la majoria dels sudafricans, es prou irreal i només te sentit quan penso en els que sou allà. Però a tots us desitjo que passeu les millors festes i des d’aquí us envio raigs de sol estiuencs i molts petons!!! Fins aviat...
Marta Lahoz i Casarramona
Tercera crónica desde Port Elizabeth
Tercera crónica, desde Port Elizabeth, para explicar sobre todo las experiencias de las últimas semanas en la Wild Coast.
Recorrerla ha sido inolvidable. Y es que son centenares de kilómetros de costa intacta, salvaje, sin una sola construcción. Únicamente vegetación, dunas, playas, rocas y docenas de ríos y cascadas que van a morir al Océano. En la playa, en la arena, en el agua, todo vivo! Caracoles, conchas, mejillones, ostras, langostas, pajaros, esponjas, peces, algas, cangrejos por todas partes, que hacen que una se pregunte si nuestras costas y nuestras aguas mediterráneas también tenían toda esta riqueza antes de la sobreexplotación y la contaminación. En la distancia se ve la espuma que levantan las ballenas i solamente puedes nadar allí donde hay redes para evitar que los tiburones se acerquen. Kilómetros y kilómetros sin huella humana, sin cemento, sin ver a nadie, sin escucharlo (¿por qué será que el ser humano, a ratos tan social, disfruta tanto de no ver presencia humana alguna en otros momentos?).

Y es que los Mpondo no viven directamente en la costa, sino en las colinas que la rodean. Allá, sin tampoco cables eléctricos ni agua corriente, casas y aldeas dispersas, rondavels que salpican el paisaje sin interrumpirlo, campos de maíz, huertos, vacas y cabras. La agricultura —¡y la economía!— es absolutamente de subsistencia, y no por falta de medios, porque habría tierra, agua y mano de obra en abundancia. Supongo que simplemente estan libres del influjo de nuestro "más, más, mejor" y no les hace falta, hecho que hace que se respire una serenidad. Es un rincón del país donde uno siente que la colonización no llegó, donde la gente no parece haberla sufrido y no se vislumbra ningún rastro, de hecho la mayoría de la gente ni siquiera entiende el inglés. Viven en un entorno bello donde el tiempo corre despacio, estan orgullosos de su lengua y su cultura y siempre dispuestos a socializar y a bromear. No hay ninguna interacción habitual (saludo, reencuentro, conversación) que se haga sin broma o carcajada. Creo que no había visto nunca una predisposición tan grande a la sonrisa, la risa y la alegría. Y, además, los Mpondo cantan: cantan las mujeres cuando caminan por los campos, con los sacos o los cubos cargados sobre la cabeza, cantan cuando trabajan, cuando hacen alguna cosa difícil o están concentrados, cantan cuando están juntos y celebran.
Hemos caminado por interior y playa, hemos subido ríos en canoa, hemos cruzado dunas rojas, hemos escalado cascadas para llegar a piscinas naturales, hemos aprendido a jugar al Mlaba-laba (y hemos recogido conchas y piedras como fichas y hemos hecho un tablero con un pedazo de cartón, como el suyo), hemos dormido rendidos de mirar las estrellas a través de la tienda de campaña rodeados de los sonidos de la vida. Nos decían que querían construir una carretera que los conectara mejor y yo sólo pienso que es un arma de doble filo, que si ellos pueden ir con mas facilidad (y entiendo que es muy legítimo) la gente podrá llegar también en mayor medida, sin hacer el esfuerzo de caminar decenas de kilómetros, y cuando se llegue en coche y en grandes cantidades a este pedazo de costa tan limpio, tan inspirador, entonces ya no se generará una fiesta en la tienda-taberna del pueblo simplemente porque hay forasteros, y la gente ya no cantará, bailará y recitará versos de agradecimiento por la visita, ni los niños saldrán corriendo de cualquier lugar simplemente para saludarte o despedirte. Supongo que entonces se parecerá mas a Port Edward, Port St. Johns, Coffee Bay o Hole in the Wall, donde hemos estado después, donde los niños te persiguen para cantar a cambio de dinero o para venderte collares y siempre hay algún adulto en la puerta del hostal dispuesto a vender hierba.
Pero ha sido en Coffee Bay donde realmente hemos bajado el ritmo y hemos pasado al "modo" viaje, donde hemos estado días seguidos simplemente disfrutando de la playa y la tranquilidad. Donde, finalmente, sintiendo el sol en la piel y la textura de la arena entre los dedos me ha llegado aquel estado de animo de los veranos de cuando éramos pequeños, de alegría por nada y por todo a la vez, desde dentro, de sensación de libertad y de falta de obligaciones por un tiempo tan largo que no se puede medir ni pensar... También donde hemos dormido en una cabaña a pocos metros del mar, escuchando toda la noche el imponente rugir del Indico, sin querer pensar en la fuerza increíble de sus mareas...
Las anécdotas, el despertarse de mañana por un ruido en la habitación, abrir los ojos y ver a dos monos (y el resto de la banda esperándolos fuera) robando el jabón de lavar ropa y salir corriendo para defender el nuevo juguete (los vervet monkeys son tan comunes en la Wild Coast como los gatos en casa) y haber batido definitivamente el record de proposiciones de matrimonio/hora a pesar de insistir que no soy una «buena mujer» tal y como ellos la entienden. (Papa: quieres 10 vacas?!?)
Y desde hace unos días estamos en Port Elizabeth, donde hemos reencontrado el placer mundano de un supermercado mas abastecido que de harina de maíz, leche y jabón, el de una conexión rápida a internet y el de una ciudad mas suave que las anteriores, donde los colores (de piel) se mezclan en los bares, en las calles hay aceras y la gente camina por ellas y el ambiente es mas de vacaciones (ahora en diciembre todo el mundo tiene las vacaciones de verano) que de inseguridad. Es un lugar muy agradable.
De aquí, la semana que viene haremos un par de paradas en la Garden Route y esperamos llegar a Cape Town a finales de la semana siguiente, para quedarnos ya hasta finales de año, durante todas las fiestas de una navidad que, desde el verano africano, el desprendimento que hace dos meses que vivimos y la inmersión en la realidad de la mayoría de los sudafricanos, es bastante irreal y solo tiene sentido cuando pienso en los que estáis allá. Pero a todos os deseo que paséis las mejores fiestas y desde aquí os envio rayos de sol veraniegos y muchos besos. Hasta pronto...
Marta Lahoz i Casarramona