He llegit a la premsa un interessant article sobre biònica. Tothom coneix la biònica: és aquella ciència que mitjançant la robòtica i la medicina incorpora complexos aparells electrònics al cos humà amb alguna discapacitat física. El reportatge es fa ressò dels últims avenços biònics destinats a millorar la qualitat de vida de sords cecs i mutilats diversos: xips al cervell, implants coclears a l'oïda, minicàmeres als ulls, venes sintètiques, mans braços cames i pancreas biònics, ossos de titani i cors artificials d'última generació. Enmig d'aquesta revolució biònica es presenten alguns involuntaris pioners biònics que ja gaudeixen d'aquests fantàstics aparells.
No cal gaire perspicàcia per adonar-se que actualment el que a l'hora del vermut és l'última tecnologia a l'hora del te ja és arqueologia. Els fantàstics aparells biònics que presenta el reportatge ja deuen estar millorats i aquests últims alhora seran millorats i qualsevol dia d'aquests, els primers aparells biònics seran vistos com rudimentàries relíquies que s'exposaran en cementiris-museus per a la alfabetització dels tecnòcrates.
Davant aquesta meteòrica carrera, no és gens agosarat aventurar que la biònica assolirà el mateix grau de moviment i funcionalitat que el cos humà i el superarà. I la conseqüència principal (més que previsible i dictada pel sentit comú) d'aquesta superació del cos humà no serà una altra que l'amputació voluntària dels membres diversos per substitució biònica.
Amputació voluntària per substitució biònica (AVPSB). Certament, això sí que serà una innovació; i ho serà no perquè les cames del model R2D2 podran fer salts de quaranta-nou metres o els braços del model C3PO podran aixecar cinc tones de pes, sinó perquè l'ortopèdia-biònica, que fins aleshores haurà estat el noble cavall de Troia contra la inevitable Fatalitat que maltracta però que secretament estima la Vida, deixarà de ser l'imperatiu exclusiu dels discapacitats per generalitzar-se i convertir-se espontaniament en una altra de les necessitats que s'imposaran per sentir-se una persona acceptada integrada i a l'última dins de l'engranatge social.
Resulta grotesc i hilarant imaginar aquests futurs humans (addicte com és l'Home a les etiquetes, se'ls podrà seguir considerant humans?) amputant-se els braços i les cames i arrencant-se els ulls per aconseguir l'acceptació social i un progrés pràctic, però no vull caure en la fàcil satanització de l'AVPSB per molt ridícula que pugui sembla ara mateix.
M'atreveixo a especular que la característica general d'aquests nous amputats serà el prefix ultra; seran ultragenials o ultraestúpids, o potser una barreja d'ambdós conceptes: ja se sap que la genialitat i l'estupidesa combinen bé. Però sigui com sigui, quan l'AVPSB sigui un fet habitual i ja no es qüestioni la seva implantació, la consideració dels nous amputats sempre dependrà de la manera en que utilitzin els seus nous membres.
De qualsevol manera, si algun dia viatjo al futur i em trobo amb un d'aquests nous monos de fira, no sé perquè, somriuré. Un somriure estúpid sens dubte.
Ramon Vira-Sol